Cesaropapisme

"Què vol dir aquesta paraulota?" es preguntarà algú...

L'anàlisi de les dues arrels ens pot donar una pista: Cèsar i Papa. Molt resumidament és la interferència del poder polític, l'Estat, en els afers d'una organització religiosa, l'Església, per tal d'instrumentalitzar-la a favor seu.

Quan neix?

Les comunitats cristianes primitives eren dissidents del sistema polític imperial romà: no acceptaven la divinització de l'emperador a que de Déu sols n'havia un. Aquest aspecte i la seva difusió en capes humils de la societat li donaven unes característiques subversives que motivaren les diferents persecucions del que foren objecte els cristians.

Bust de Constantí

Al s. IV l'emperador Constantí, inverteix les tornes. 
Fos per convenciment o oportunitat fa publicar l'edicte de Milà, tolerant el culte cristià. L'església cristiana, per mimetisme amb l'administració imperial, assumeix la seva organització (diòcesis, províncies) i acabarà essent proclamada oficial amb anys més tard amb Teodosi.

Cau l'Imperi romà d'Occident i, aparentment, el bisbe de Roma és un referent religiós, més que no temporal, és el Patriarca de l'Occident cristià.
Però vet aquí que a l'Imperi romà d'Orient es manté un emperador i un patriarcat, el de Constantinopla, més vinculat.
El basileus (emperador) intentarà mantenir sota el seu poder l'Església, que per una banda el legitima i d'altra el serveix.
Aquí hi ha un paral·lel més que evident amb l'època pagana: la sacralització del monarca; aquest és l'Ungit de Déu i pot fer i desfer al seu gust.

L'emperador bizantí Justinià, enmig de clergues i amb aureola de divinitat

Per contra el Patriarca de Roma (que acabarem denominant Papa) no es troba sotmès a cap autoritat política. Si bé gaudeix de la protecció dels carolingis, aquests es troben massa lluny i ocupats. Posteriorment els emperadors germànics (els otònides i successors) es cregueren en el dret d'influir i donar el vistiplau a l'elecció papal. Amb un Papat dòcil podien nomenar els càrrecs eclesiàstics que volguessin per tal de controlar el territori. La lluita per les investidures -el poder de nomenar bisbes- es saldà amb la victòria romana.

Aquesta és una de les raons del Cisma d'Orient , a  més d'altres: la interferència del poder polític dins l'aparell eclesiàstic. 
Fixem-nos ara que les esglésies dites ortodoxes són, a part d'autocèfales (no reconeixen més autoritat que la del Patriarca o Metropolità propi) són nacionals: la Russa, la búlgara, la romanesa, la sèrbia... Això afavorí que continuessin essent manipulades pel poder polític. Potser l'exemple més clar era la submissió de l'església russa al tsarisme fins la Revolució d'Octubre.


Tot i la independència papal no cessaren els intents, a l'Occident europeu, de controlar l'església cristiana per part del poder polític. A França podem recordar el gal·licanisme de Lluís XIV o el josefinisme austríac.

La qüestió és més clara en les esglésies no subjectes a Roma: tot i ser una qüestió burocràtica el govern britànic sanciona -en nom de la Reina com a Defensora de la Fe- els nomenaments de l'Església anglicana.

A casa nostra el cesaropapisme perviuria amb l'exercici del Dret de Presentació que el Monarca hispànic exercia en els nomenaments eclesiàstics. Triava quins serien els candidats davant Roma per així assegurar-se una jerarquia fidel i no combativa. Fou vigent fins 1978/79.

És curiós veure avui en dia com la dreta hispànica encara té inoculat el virus cesaropapista, sigui PP, sigui CiU, sigui PNB (a algú li sona allò del "tal Blázquez", de l'Arzalluz?) i tracti d'influir en els nomenaments jeràrquics o bé s'escandalitzi quan aquests es despengen del seu guió (el dels partits, no el de la doctrina religiosa) 

Al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Déu: quelcom que molts encara s'haurien d'aplicar.