dilluns, 12 de març del 2012

Pigmalió i Pandora






El que té de maco la mitologia és que intenta explicar caracterísitques humanes amb una història. Avui n'explicaré dues, dels grecs,  a veure si la memòria no em falla.


Pigmalió
Aquest era un escultor tant bo que va fer una escultura de dona tant perfecta que semblava de veritat. Els déus de l'Olimp, contents amb el seu treball i devoció, van recompensar-lo quan, en tornar a casa d'una celebració religiosa, l'estàtua va cobrar vida (moment que recull el quadre del cantó).


George Bernard Shaw, l'escriptor irlandès en llengua anglesa, va escriure una obra de teatre amb aquest títol. Duta al musical i després al cinema amb el títol "My fair lady", protagonitzada per Audrey Hepburn i Rex Harrison. 
A casa nostra l'escriptor Joan Oliver/Pere Quart va realitzar una adaptació força correcta al cas català. 

Pandora
Hi ha dues versions del mite. El principi és el mateix: Hefest (Vulcà en versió romana) crea una dona i les deesses li atorguen diferents dons. Baixa a la terra i es troba amb un jove anomenat Epimeteu -germà de Prometeu, el que havia robat el foc sagrat a Zeus- que se n'enamora i se l'enduu a casa.

Epimeteu tenia en un racó de casa una àmfora tancada i no volia dir a Pandora què havia al seu interior. I aquí és on les versions difereixen: per a uns eren els mals, per a altres eren dons per als homes.
El cas és que Pandora és tafanera i obre l'àmfora (caixa en les versions modernes) fent que s'escampin tots els mals per la terra, just arriba a tapar perquè no es perdi l'Esperança.