Diumenge vaig recordar un episodi de fa més de vint anys. Els estius l'escola organitzava colònies, campaments, rutes, casals... durant el mes de juliol. Aquell any vam anar al Berguedà. Una de les excursions que va tocar fer fou l'ascensió al Pedraforca. La seva silueta és inconfusible i encara fa uns tres anys, durant una escapada de dos dies que vam fer, el distingia a la llunyania, mentre anàvem per la carretera de Gombrén.
Tornem-hi: vam aixecar-nos al matí i un autobus ens va dur del campament al refugi de Saldes, des d'on vam començar l'ascensió.
El Pedraforca té, enmig dels dos pics que li donen el nom, una tartera -el lloc que a l'hivern ocupen les llengües de glaç que lentament llisquen cap a la vall- i que quan no hi ha neu ni glaç està plena de pedres.
Imagineu-vos una colla de nois de 14 anys pujant un migdia de juliol a ple sol per una pendent bastant pronunciada (jo li poso més de 45º): déiem de tot i renegàvem com uns carreters.
- La mare que va parir en C. per aquesta excursió!!!
- Ara no li direm Pedraforca, li direm Pedrap...
- Me cag... en la ....
(Això és el més suau que recordo)
I per més conya en M. i l'À. -a qui els agradaven les ciències- recollint pedres amb fòsils i posant-les a la motxilla.
I en aquell moment, que no veus quan dimonis acabarà la pujada dius "Prou, ja està! Baixo i em quedo a esperar els altres, qui m'embolica a pujar aquesta p. muntanya!?".
Bé el cim el vam coronar i en algun lloc de casa tinc una foto que ho demostra.
De la baixada ja no en parlo perquè a part de ràpida teníem una pendent molt maca al davant (sí, en M. encara tenia esma d'endur-se algun fòssil i baixava com si anés en tobogan). Hem sobreviscut i ho expliquem.
Per això no puc evitar en veure el Pedraforca de pensar en aquell dia de juliol: a mitja pujada et plantes i renegues, però acabes fent el cim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada