diumenge, 25 d’abril del 2010

C. i jo

En un moment de la nostra vida tots tenim una persona de referència, algú que ens marca, que ens motiva a emprendre un camí o bé que ens ajuda sense que siguem conscients.
C. era professor de la meva escola, quan vaig iniciar el curs de 6è d'EGB (ara en diuen Primària) ell n'era el tutor. Havia arribat feia poc des d'un altre destí i assumia, a més de la tutoria del meu curs, el càrrec de cap d'estudis.
A alguns ens va caure bé al principi. Altra cosa va ser quan el curs va anar avançant.
Durant tres anys el vaig tenir de professor, d'assignatures tant variades com Català, Religió, Anglès... Ens vam entendre, tot i que ja vaig tenir les meves enganxades.

C. fou nomenat al cap de poc director de l'escola. I va donar-li impuls: tornà a organitzar les colònies d'estiu, afegint campaments i rutes per als més grans i casal per als petits; un altre pas fou la introducció paulatina dels cursos mixtos, això dinamitzà l'escola i evità que caigués en la letargia com una altra de veïna; reformà les activitats familiars i activitats extraescolars, donant impuls al tema esportiu.

I aquí torno a entrar: C. es preocupà perquè fes esport, suggerint als de casa que fes les rotacions esportives del dissabte al matí, tenia 12 anys. Així vaig començar a jugar a bàsquet. Com podeu intuir no m'he fet professional.


Anys més tard a mes i mig d'acabar el curs ens va passar a alguns ex-alumnes de confiança una proposta per anar-nos de premonitors a colònies o campaments. L'any següent ens pagaren el curs per treure'ns el títol de monitor. Gràcies per aquell gest, C.!
Però C. duia masses anys de responsable de l'escola i 9 anys després d'haver arribat va assumir altres tasques fora de la meva ciutat. Em vaig assabentar quan ja era efectiu. 
Lamento molt no haver-me pogut acomiadar i agrair els seus esforços amb mi.
Un petit enllaç musical. Espero que us agradi.