dissabte, 31 d’octubre del 2009

La Coral i jo

Durant 10 anys vaig estar cantant a un coral. No es tractava del cor de la parròquia, ni la tuna universitària, ni el de l'escola, no. Parlo d'una formació mixta (dones i homes adults) amb un repertori concret i una sèrie d'actuacions durant l'any. 
Vaig entrar-hi de casualitat:

A la llibreria

Dimarts, tornant de fer una gestió per temes tributaris vaig passar davant una llibreria... La temptació era massa forta pel temps que duc sense trepitjar-ne cap i... Vaig entrar-hi. Poc més de cinc minuts i prou. Què hi veig?
  1. Encara no s'han traduït més obres de la Nobel d'aquest any, Herta Müller, que les 2 publicades en el seu moment per Siruela (editorial que fundà el fill culte de la duquessa d'Alba; sí heu llegit bé: fill culte). Si n'hi ha alguna més -parlo de traduccions- ho desconec.
  2. L'edició del 50è aniversari d'Astérix i Obèlix. La fullejo i em decep. Tenen raó els que afirmen que des de la mort de Renè Goscinny els guions són fluixos. Amb prou feines salvaríem 2 o 3 aventures dels gals.
  3. Trobo un llibre curiós El Montespan (Le Montespan) de Jean Teulé. Recordava que la marquesa de Montespan fou una de les amants de Lluís XIV... Mires la contraportada i resulta que és la història del marit, que no acceptà la condició de cornut, per molt que fos el Rei qui s'entenia amb la dona i que d'això se'n podria haver aprofitat (un bon càrrec, més rendes...) . I una forma de mostrar-ho fou vestir de dol i ornar la carrossa amb banyes. Fullejo ràpid i trobo un capítol còmic i un pèl picant, somrius imaginant l'escena. Finalment tanques el llibre: per passar l'estona, sols valdrà per això.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

F. Pardo, any 1

Fa poc més d'un any va prendre possessió de la diócesi de Girona l'actual bisbe, Francesc Pardo. L'estil d'aquest és bastant diferent del practicat pels seus antecessors (un capellà ja ancià parlava murriament de l'anterior bisbe com una persona que "era de Barcelona")

Tornant a Mn. Pardo: no ha parat quiet durant aquest any. Si un repassa l'agenda pensarà que aquest home era el cul d'en Jaumet (i perdoneu l'expressió). Potser aquest era el seu primer objectiu: que la gent de la diócesi el conegués. Visites a escoles (la meva nena m'ho digué: Ha vingut un mossèn), presència a actes populars (el Pelegrí de Tossa, la processó de Divendres Sant a Girona), presentar-se de sobte a celebrar la missa en algunes parròquies, visites a confraries, el pregó de Setmana Santa... Tot per a que la gent sàpiga qui és.



Un segon aspecte que destaco és la proximitat amb el conjunt dels fidels. Tots amb els que parlem, de sensibilitats diferents, ho subratllen. Trobar-se'l travessant el carrer de camí cap a casa era senzillament inconcebible abans, el bisbe te'l trobaves a la catedral, a alguna festa d'importància.

El sortir a presidir la processó del Divendres Sant a Girona va ser una declaració de principis! El fet religiós és present a la societat. Ja podien estripar-se els vestits els pressumptes guardians de la puresa com l'ex-capellà Madrenys o altres parlar de deixar la creu processional del s. XV al Museu de la Catedral... Va sortir, i vestit com pertocava litúrgicament.


La meva sensació d'aquest primer any d'episcopat és que Mn. Pardo vol conèixer "la tropa", saber amb quins efectius compta i qui és mereixedor de confiança. Ser algú proper és una forma de mostrar a la gent que l'Església té un rostre humà.

Els nomenaments del mes de juny no poden valorar-se en el sentit de en qui té la confiança o no. Hi han preveres d'edat avançada o malalts que han de retirar-se, i hi han uns (pocs) sacerdots joves que han d'assumir responsabilitats.


Una última nota: els xavals del Germinans (aquella plana web de la que les cúries episcopals no en volen parlar però que la llegeixen d'amagat) subratllaven fa uns mesos el silenci del Fòrum Alsina i ho presentaven com un triomf. Dissenteixo. Es tracta, per continuar emprant termes militars, d'un replegament a les casernes d'hivern. Un esperar i veure. Poden fer-se grans els membres, però ni de bon tros deuen estar quiets, ni callats.

(Addenda del 29/X/2009: sorprenent veure a l'ofici solemne de Sant Narcís un dels preveres de l'esmentat Fòrum caracteritzat per una litúrgia curiosa a la seva parròquia, per emprar un terme correcte; sí, se'ns fa gran l'home).

També suposo que aquesta serà l'actitud per un temps més dels fidels diocesans: esperar i veure. Els gironins són (som) més tancats del que sembla, encara.

dijous, 22 d’octubre del 2009

La bassa pudenta

La setmana passada vaig acabar la lectura d'un llibre publicat ja fa 8 anys: L'oasi català, de Cullell i Farràs. Aquestes últimes setmanes el tema que tracta ha estat molt de moda als mitjans de comunicació: l'endogàmia de les famílies de la burgesia barcelonina.
A nivell d'altres poblacions recordo que fa uns anys en va haver un referent a L'Escala, i aquí a Girona no n'estem gaire lluny de l'exemple de la capital.
L'escàndol del Palau posa sobre la taula l'actual paper d'un grup social que va aixecar el país però que, amb els anys, ha perdut esperit de servei a aquest (Vaja, quina coincidència amb el tema de l'Evangeli de diumenge passat). Lluny de treballar per al futur de la comunitat, a més del propi interès, veiem com creix més la consideració del propi profit.
Des del poder social s'estableixen lligams amb altres poders, i això pot acabar produint descontentament entre la gent normal, els que intenten sobreviure cada dia. I d'aquí a l'aparició d'algú que defensi l'Uomo Qualunque no hi ha gaire.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Ut unum sint

Espero que aquesta notícia sigui bona. Una solució com la que va permetre al s.XVII la Unió de Brest (orígen de l'església grecocatòlica o uniata).

divendres, 16 d’octubre del 2009

Nosaltres hi anem

Sí, hi serem. Em (ens) mullo.

Perquè no podem ni volem estar callats. Altres de més importants no ho faran, miraran cap a una altra banda o potser sí diran quelcom, però en veu baixa i sense comprometre's.

Perquè és cosa de TOTS.

Perquè no volem frau de llei.

Perquè amb les vides no s'hi juga.

Perquè tenim esperança.

O sigui, que demà ens passejarem per Madrid, de la Puerta del Sol fins la Puerta de Alcalà. I amb nosaltres uns quants més, de tot arreu, perquè -com he dit- és cosa de TOTS.


I tu?

divendres, 9 d’octubre del 2009

Saxons i suaus (Sächsen und Schwäben)

La guanyadora del premi Nobel de literatura d'aquest any és l'escriptora romanesa en alemany Hertha Müller. Desconec la seva obra. A hores d'ara el mercat editorial ibèric (espanyol i català) manté un retard remarcable en el tema de traduccions d'altres llengües. A tall d'exemple la novel·la humorística txeca Les aventures del bon soldat Svejk fou publicada als anys 20, però la traducció al català és de mitjans anys 90 (edicions Proa) i a més careta -sort de les biblioteques-. Suposo que de cop i volta les editorials s'hauran llançat a la compra dels drets d'autor de les obres de la guardonada i encarregaran traduccions a contrarrellotge.


Però no parlaré de literatura, sinó de l'orígen de la sra. Müller: alemanya a Romania.


L'article de Rafel Poch a La Vanguardia d'avui dòna unes pinzellades històriques sobre la presència de població germanòfona al que avui és la República romanesa.
Els Habsburg mentre anaven recuperant les antigues fronteres del regne d'Hongria aprofitaven per enviar-hi colons, que asseguraven el desenvolupament de diferents àrees i per altra banda servirien per defensar els límits de l'Imperi. Un exemple n'és la Krajina, a Croàcia, on vivien colons militaritzats d'orígen serbi.

La frontera amb l'Imperi otomà es fixà a principis s.XVIII a l'entorn dels Càrpats orientals, el Danubi i el Sava. A aquesta regió, continuació de la plana (Alföld) hongaresa, s'enviaren colons procedents bàsicament de Suàbia -regió situada entre Baviera i Würtemberg-. Aquests són els suaus (Schwäben) del Banat.

No eren pas els primers germanoparlants als confins de l'Imperi austríac: als Càrpats, que separen Transilvània i Hongria de Moldàvia i Valàquia (regions històriques romaneses) els reis magiars havien establert a l'edat mitjana població originària de Saxònia amb finalitats similars. Junt amb els hongaresos i els székler (població magiaritzada i militaritzada que vivia a les valls occidentals dels Càrpats) formaven les tres nacions de Transilvània, els romanesos no comptaven.

A partir de 1867 amb l'Ausgleich que permet el naixement de la Monarquia dual austro-hongaresa el govern de Budapest iniciarà processos d'assimilació de la població no magiar (magiarització) que motivarà la desafecció dels germanòfons de Transilvània i la seva benvinguda a l'estat romanès després del Tractat de Trianon (1920).
Amb els magiars transilvans els romanesos no es portaren bé, i amb els alemanys... Em sembla que tampoc, i després de la II Guerra Mundial n'esbandeixen bastants però no tant eficaçment com russos, polonesos i txecs (els decrets Benes encara són vigents a Txèquia). Ceacescu ja intentaria als vuitanta una política socialista d'assimilació, però sortosament esclata la revolta i tot es para.

Quina és la situació d'aquesta minoria a l'actual estat romanès? Sols tinc notícia que es reserva l'elecció d'un senador a cada minoria étnica (magiars exclosos), però la situació econòmica del país no em fa ser optimista al respecte.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Tradició (II)

Fa uns dies comentava el concepte de tradició, entés com a transmissió entre generacions d'un llegat, i del caràcter identificatori d'un col·lectiu al seu entorn.


Una altra qüestió és la consideració que el terme tingui. Avui en dia té una connotació negativa. Sobre aquesta qüestió poso un enllaç a un article de ForumLibertas on el rector de la UAO -Dr. Alsina- feia una conferència-col·loqui amb e-cristians. Destaco el fet de distingir tradició i arcaisme. Malhauradament es tendeix a identificar els dos termes i a presentar els partidaris de la tradició com fòssils, emmirallats en el passat.

Un altre punt que destaco de l'acte esmentat és la dialèctica tradició-progrès (o modernitat). Actualment ben pocs defensen una relació harmònica entre els dos termes.

Potser qui ho va conceptualitzar millor, en l'àmbit polític fou Edmund Burke, en defensar que les llibertats s'adquireixen per l'observància de les tradicions. Aquesta és la gènesi del pensament conservador clàssic. Si hi pensem amb deteniment veurem que la història anglesa ha seguit en gran part aquesta concepció harmònica en la vida pública (monarquia, Cambra dels Lords, universitats...), sense trencaments abruptes.


Invent de la tradició?
Aquest és el títol d'un llibre escrit en part per Eric J. Hobsbawm . No l'he llegit, però el títol és l'exposició d'una tesi: Per mantenir coherència, identitat, unitat, etc. s'arriba a crear una tradició.


Més que invent podríem parlar de foment de tradicions. Un exemple el posava La Vanguardia de diumenge 4 d'octubre en dedicar un article a una exposició al Museu de l'Empordà sobre la sardana: hi havia 3 formes de ballar-la (selvatana, garrotxina i empordanesa) tot i que una va quedar arraconada i de les altres dues l'empordanesa és més estesa. Observem que són comarques nord orientals; pensem també que a les terres de l'Ebre era més freqüent la jota (ball més aviat dels nostres simpàtics veïns aragonesos i altres gents d'Ebre enllà).


Si una tradició no interessa els poders fàctics (polític, cultural, econòmic, àdhuc el religiós) poden suprimir-la, desincentivar-la, sotmetre-la o readaptar-la conforme als seus interessos.


Perfeccionament i millora? o Desvirtuament i reinvenció?
Es comenta que la tradició es reinventa, que deixa enrera aquells aspectes més negatius per millorar, com el bon vi. O ho tornem vinagre? La feminització dels Alardes d'Hondarribia o d'Irun no és una reinvenció d'una tradició? ¿o potser un desvirtuament del seu sentit original, una devaluació, -per emprar un terme més gràfic-?


He comentat el factor identificador i unificador de la tradició per a una col·lectivitat, també l'interès que pot tenir el poder en incentivar o desincentivar el llegat o part d'ell d'acord amb uns interessos previs. Els petits canvis que es van fent són millores per anar d'acord amb l'esperit dels temps? No és un allunyament del sentit original?



Què vol dir ser tradicionalista?
Una paraula amb connotacions negatives, per la majoria de la gent. En el nostre context un tradicionalista catòlic és, per a la ideologia dominant, un que va a misses en llatí, tridentines, que s'agenolla a la consagració... I molt més. Apliquem termes similars al camp religiós.

Al nostre país en el camp polític fou i és sinònim de carlí, cosa que no es sap destriar de franquista, fatxa... I carlí vol dir immobilista, partidari de l'absolutisme i de la Inquisició gairebé (la ignorància sobre el carlisme encara és molta).

En el camp cultural és un immobilista, un carrincló, un que beu de les fonts "de sempre" i no té capacitat d'innovació, o la té atrofiada per moure's en uns paràmetres restringits. No pas algú que desenvolupa un llegat previ.

En economia... No pot haver-n'hi pel dinamisme desaforat que té.


Prestigi i desprestigi de la tradició.

Gran Bretanya ha elevat la tradició a un rang destacable. El cerimonial n'és exemple, sobretot el polític (obertura del curs parlamentari, la composició de la pròpia House of Lords...), el món acadèmic (Cambridge i Oxford, ridiculitzades pel genial Tom Sharpe). Oblidava el sistema polític i jurídic! No els ha calgut una Constitució per organitzar l'estructura política, simplement s'han anat dotant durant segles (i no sense tensió i violència en determinats moments) del que en l'actualitat existeix.


Al contintent la qüestió ha estat més complicada. Per una banda França ha aconseguit bastir una tradició amb arrels a la Revolució de 1789; el món tradicional i tradicionalista centreeuropeu va quedar gairebé arrasat després de la Segona Guerra Mundial (en aquest cas cal un reconeixement pòstum al Teló d'Acer per congelar-ne les restes a la seva àrea d'influència durant 40 anys -amb totes les reserves possibles-); a la Penínsul·la Ibérica ja ho veiem: la llei del pèndol.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Gent gran

D'aquí bastant temps espero arribar (i fer-ho en condicions) com aquests venerables personatges:

Mn. A., 81 anys, rector d'una parròquia fins principis d'any. Un d'aquells capellans que arrosseguen, comentava un dia. Fa un parell de setmanes el visitàrem a la residència on s'hi està i jovialment comentava: "He estat bé durant 80 anys, la resta ja és propina".

La Sra. V. 94 anys, filla d'un alcalde republicà de la seva vila. Malgrat la repressió posterior a la guerra no va abandonar el seu compromís cívic i els ideals del seu pare (llavors ser republicà indicava compromís social). No surt molt de casa, però t'acull quan la vas a veure.

La senyora I., no sé si encara és viva. Arxivera d'una biblioteca diocesana, durant anys ja no portava els llibrots que els investigadors volien consultar, però en alguna ocasió vaig sentir com la consultaven: "I., vosté recorda si hi ha algun treball sobre les muralles de la nostra ciutat?" I responia donant-ne detalls. Arribava a l'arxiu, s'hi estava allà, alguna amiga la venia a veure... El primer cop que vaig visitar l'arxiu en alçar el cap em mirà i xiuxiuejà "L'arbre genealògic, no?". Altres vegades hi vaig tornar, la última amb la meva dona ja de set mesos.
(Addenda de 7/10/2009, Verge del roser) trobo per Internet la notícia de l'òbit de la sra. en qüestió, Ignàsia Font, de l'ABEV.

Em deixo uns quants al tinter, són persones especials, vells amics.